¿Estem hipotecant el futur?

Audiovisualisme. Gregarisme. Falta d’empatia. Negligència paterna i —sí— negligència docent. Augmenta el percentatge de joves irreflexius i apàtics. ¿Estem hipotecant el futur?

Malgrat l’esforç extraordinari que feia per a dissimular la seua torbació, era evident que aquell xic estava desbordat per la situació. Esperàvem el nostre torn al banc, i a ell l’acompanyaven els fills, dos xiquets de sis i set anys, respectivament —segons em va dir—, que no paraven quiets ni un segon, per moltes que foren —i ho eren— les reconvencions de son pare. Corrien desenfrenats per la sucursal; passaven com autèntiques exhalacions entre la gent que omplia el reduït espai d’aquell tuguri —els bancs, als pobles, rendibilitzen fins i tot la superfície—; s’enfilaven a qualsevol seient; apareixien i desapareixien, penetrant sense permís en els cubicles dels «agents personals» de l’oficina; cridaven i es barallaven agitats i sorollosos. El pare, aclaparat fins a la congestió, lluità primer contra les circumstàncies: increpà els fills, emeté diverses ordres amb un to imperatiu, reforçades amb rigidesa gestual i severitat ocular. Com que no aconseguí cap resultat, provà d’intimidar els cadells amb amenaces furibundes. Ara el gest era violent, i la mirada s’extraviava com la dels qui van a cometre alguna bogeria. Tampoc. Els dos minivàndals el miraven uns instants amb expressió retadora i proseguien com si res el seu paroxisme lúdic. La vergonya del pare, l’opressió de la impotència que sentíem també, per pura capilaritat, els espectadors d’aquella escena lamentable, va perllongar-se durant uns minuts —llargs, angoixosos, dramàtics— i, al remat, vingué a resoldre’s en una contrarietat resignada, o resignació contrariada, en què aquell home buscà l’alleujament i el consol. Jo estava més a prop. “Açò és molt «fort» —em digué—. Jo no puc més. Jo vull que acaben les vacances i tornar a treballar. Quan treballe, ¿saps?, tinc el cos millor”. Les últimes paraules les deia fregant-se la panxa i el pit, com dolent-se d’una gran ansietat.

Juan Vicente Yago

L’anècdota resulta força interessant, sobretot si considerem que no constitueix cap excepció, sinó tot el contrari: el problema d’aquell xic està molt estés en la societat contemporània, i presenta ramificacions que afecten als àmbits vitals més variats, el més cridaner dels quals és l’«educació». Avui es parla molt d’«educació», però s’empra un registre massa ideològic i escassament humà. S’utilitza la formació acadèmica dels xiquets com a base d’argumenta-cions polítiques, però es pensa poc en ells i per a ells. Sobra controvèrsia i manca meditació, desequilibri que resulta ben visible —i alarmant— si tenim en compte que la societat futura, la que controlarà i gestionarà un moment de la història en què probablement nosaltres encara estarem, són els xiquets actuals. Cal, doncs, abordar l’assumpte amb un rigor excepcional: no es pot deixar de banda cap faceta rellevant. I per a començar bé, el primer és buscar la perspectiva correcta, que no sembla, per cert, eixa que fluctua exclusivament entre allò acadèmic i allò familiar. El camp de treball és més ample i més complex: hi entra en joc l’escola i la família, per descomptat, però també les noves tecnologies, la televisió i la cultura ambient, les voracitats comercials… Aspectes diversos i complicats en la seua individualitat i en la seua interacció. Parlar de l’«estat» actual dels xiquets equival a parlar d’un terreny amplíssim, que inclou el clima familiar i les tendències de la societat, el món petit que envolta el nen i les coses del «gran món» a les què té accés. Les característiques de la societat futura vindran determinades per la relació de totes eixes coses amb els infants.

No està tot, ni molt menys, en els diners que l’administració pública destine a l’ensenyament. Podrien saturar-se de greix monetari els intersticis de l’aparell educatiu i l’espiral trista del fracàs escolar continuaria elevant-se amb ímpetu pirotècnic. Perquè no està el mal en els mitjans, sinó en el medi; no està el problema en els recursos que es destinen o es podrien destinar, sinó en l’entorn social, cultural i familiar dels alumnes. La fórmula és una mica paradoxal, però, ben mirat, absolutament reveladora: el sistema educatiu més complet que ha tingut aquest país en tota la seua història també té les xifres de fracàs escolar més altes de tota la seua història. Un fenomen que s’ha verificat curs rere curs sense que s’aborde la reflexió —complexa, profunda— que necessita; i que ara, amb els «retalls» pressupostaris, corre perill de ser esquivat amb la finta fal·laç de la carestia. I no: el fracàs escolar creix amb la reducció de recursos com creixia quan sobraven els diners. No hi ha, per tant, escapatòria possible; no queden excuses; urgeix atacar frontalment la qüestió, emprendre-la de ple sense prejudicis ideològics ni reduccionismes gremials, anar directes al vertader camp de batalla, que no és el pressupost sinó un complicat embolic de circumstàncies teixit entorn de la distorsió. El professorat brega intensament, des de fa temps, amb la distorsió existencial de moltes parelles que, havent complit molts anys i tingut alguns fills, continuen obsessivament aferrades a l’estil de vida juvenil; i amb la distorsió generacional dels iaios criant els néts; i amb la distorsió intel·lectual dels xiquets connectats a un videojoc més de set hores diàries, o abandonats a la seua responsabilitat immadura en una casa buida, o inermes davant les grolleres insídies mentals exhalades per innumerables emissors infiltrats en la seua habitació.

El professorat brega intensament, des de fa temps, amb la distorsió existencial de moltes parelles que, havent complit molts anys i tingut alguns fills, continuen obsessivament aferrades a l’estil de vida juvenil; i amb la distorsió generacional dels iaios criant els néts; i amb la distorsió intel·lectual dels xiquets connectats a un videojoc més de set hores diàries, o abandonats a la seua responsabilitat immadura en una casa buida.

El fracàs escolar, doncs, prové d’una distorsió. Més que del baix pressupost. L’alumne acudeix al centre amb el criteri distorsionat, el discerniment confòs i el seny viciat. Suspendrà per molt de temps i diners que se li dediquen, per molts avanços tècnics i pedagògics que siguen destinats al seu ensenyament. És aquell home sense objectiu, incapaç d’aprofitar la tecnologia, del què parlava Marías en els anys vuitanta; un pou sense fons per a la inversió pública.

Els retalls que pateix l’ensenyament podrien evitar-se amb l’efectiu dilapidat en les televisions públiques, en les diputacions, en les mancomunitats i en el pantagruelisme polític. Això ho sap tot el món. En canvi, ningú sembla reparar en una sèrie de subvencions que mai s’apliquen perquè mai es plantegen seriosament: la subvenció de consciència per als pares; la subvenció de silenci interior, d’idealisme i de vocació per als adolescents; la subvenció del menyspreu a l’audiovisualitat degradada per a tots. Canviar el medi és una tasca que pot escometre’s al marge dels polítics, i que compensaria amb escreix la falta de mitjans.

Per altra banda, potser hi ha —hi ha hagut, també, durant els últims lustres— massa responsabilitats assumides per l’administració pública; un excés de zel que no ha beneficiat gens els alumnes ni els pares. Sembla que aquests últims han anat abandonant, d’uns anys ençà, porcions de responsabilitat que naturalment els pertoquen d’una manera exclusiva; i que l’administració pública, lluny de reconduir la situació i exigir-los[1] que les afronten, els ha seguit el joc i ha carregat amb elles, obviant el fet què els xiquets només acceptaran certes coses —només els faran autèntic profit— si venen dels pares. Coses com els hàbits alimentaris, les bones pràctiques d’higiene, l’educació i les bones maneres, l’endreç personal, el saber estar, l’elaboració d’un projecte de vida, la consideració de l’esforç, la tenacitat i la perseverància com a valors fonamentals, l’afany de perfeccionament personal, etc. no corresponen a l’escola. És la vella sentència: “el col·legi ensenya, la família educa”, l’afirmació de la qual, ara, pot semblar dura, extemporània, una mica reaccionària, inclús, però que resulta imprescindible si es vol corregir la situació. Perquè l’origen del fracàs escolar no està —no està tot— en els diners que subministra o no subministra l’administració pública. Està molt abans: en el desafortunat instant en què l’ensenyament, la transmissió de coneixements, la instrucció intel·lectual acceptà ser anomenada «educació»; l’instant en què assumí la deserció paterna; l’instant en què amplià, com a compensació, les seues responsabilitats.

El problema no és tant la situació com el perquè: ¿Quina part de culpa tenia el xic aquell del banc en allò que tant el feia patir? ¿Què havia fet ell perquè els seus fills foren tan desobedients?¿Què falla en la societat, per una part, i en els pares, per l’altra, perquè aquests no estiguen a gust amb els fills, i perquè els fills, en percebre-ho, es distancien —en l’obediència, en la consideració, en el respecte— dels seus progenitors? Potser cal dirigir la reflexió cap a cert egoïsme existencial que professen les generacions de la «facilitat»; i també cap a la televisió, el cine, Internet i la telefonia mòbil, vehicles i promotors d’un exacerbat audiovisualisme l’excessiva exposició al qual produeix una pèrdua de criteri, de voluntat i de personalitat en els joves. Això els fa gregaris; tan gregaris que hipotequen, per pur gregarisme, parcel·les d’humanitat que no seran gens fàcils de recobrar. I el gregarisme no és tan benèvol com les entitats financeres: no accepta la donació en pagament sinó què, a més del capital íntegre, reclama uns interessos ben suculents.

Cal, doncs, mirar la qüestió educativa amb ulls heteròclits, àvids d’essències, «políticament incorrectes». Aleshores emergiran al nostre davant, amb una claredat enlluernadora, una sèrie de circumstàncies alienes a l’ensenyament estricte però que, tanmateix, el condicionen quasi totalment. I caldrà —fent un paral·lelisme amb Ortega— salvar aquestes circumstàncies per a poder salvar l’ensenyament.

Els empleats del banc on vaig contemplar aquell episodi tan suggestiu ni tan sols cridaren l’atenció als xiquets. Potser l’amabilitat i la paciència, de moment, encara són gratuïtes.

O potser el pare tenia cara de ric.

[1] Bé: potser el verb «exigir» siga, ací, excessivament enèrgic, així que pot substituir-se per un amable «afavorir» o, fins i tot, pel sempre constructiu «estimular».